Tot flueix, Vassili Grossman

La corba vital i la llibertat al centre.

Títol : Всё Течёт / Todo Fluye

Autor : Васили Гроссман / Vasili Grossman

Editorial : Galaxia Gutenberg ; círculo de lectores.

Traductora : Al castellà a càrrec de Marta Rebón.

Bsio tishiot és l'últim llibre del que fou periodista i cronista de la Gran Guerra Pàtria. Un dels fills predilectes del món nou que es construí a partir de les Tessis d'Abril,¹ el primer escriptor que plasmà l'horror dels camps d'extermini, i en el seu últim llibre, el crític més roent d'una societat edificada sobre la no-llibertat.

L'argument gira entorn d'un pres polític que recupera la llibertat, en haver mort l'home de ferro², després de trenta anys de vida als camps de treball.

És significativa la manera com l'autor presenta al protagonista que és l'ancià que tothom observa amb tristor i desdeny al vagó del tren, un home vell que descobreix des del primer capítol els canvis del món que va abandonar per marxar a un camp de concentració. Ara amb la mort d’Stallin, el personatge torna a l’únic lloc on l’esperen, a casa del seu cosí, Nikolai Andreievitx, on no si queda massa temps.

Ivan fou un home brillant, pel que fa als circuits acadèmics dels anys vint, però la seva obsessiva defensa de la llibertat el portaren directe a l’exili, al subconscient dels seus amics i coneguts. El seu cosí és un home de ciència, d’Universitat, i a força de renúncies personals - firma sense ganes la sentència als metges condemnats per assassinat- episodi conegut d’una culpabilitat fictícia en un cas concret, una negligència programada que provoca una desprestigització de l'ofici.

Ens es mostrat com un exemple de la debilitat moral de l'individu, envers la veritat absoluta d'un Estat, i un corrent de pensament imperant. Encara més, la tranquil·litat passiva de l'individu que tot i conèixer les injustícies d'aquesta posició política, l'accepta, i s'amaga darrera la idea del totalitarisme per excusar-se : ( Traducció al castellà ) : << La divinidad, la infalibilidad del Estado immortal, no solo oprimia al individuo sinó que también lo protegía y lo consolava de su debilidad, justificava su nulidad : el Estado cargaba sobre su espalda de Hierro todo el peso de la responsabilidd, liberaba a los Hombres de la quimera de la conciencia. >>.

S’hi podria sumar la idea que durant una dictadura és més nociu per la societat allò que deixes de fer per por, que allò que fas obligat. La queixa que mor dins de la boca a l'autobús o a la cua del mercat, la broma que no fas a la sobretaula, la trucada de consol a la família de l’empresonat, etc.

En aquesta mateixa línia, l'autor ens presenta un altre aspecte clau per l'elaboració del nou món socialista: l'obediència humana, que parteix de la resignació, que sorgeix de l'acceptació d'uns mínims. La ben coneguda idea de : << tinc més a perdre que a guanyar >> o << així tampoc estic tan malament >>.

A la novel·la, sisè capítol, Ivan marxa a Leningrad on es troba un ex-company, un vell conegut, un tal Pineguin. Aquest en veure'l sent el penediment i la culpa a flor de pell, i fins i tot li ofereix diners, que Ivan refusa. Al capítol VIII, Grossman fa un seguiment d'aquest Pineguin, que s'acaba de trobar amb el protagonista. Ens descobreix que és diputat del partit i que és qui denuncià Ivan per primera vegada. És a dir, el delator que el condemna a trenta anys de vida a les fosques. Lògicament aquest tal Pineguin es mostra penedit fins que, i aquí la crítica, arriba el seu plat a taula, al restaurant especial pels membres del partit.

Aquesta és la misèria humana, de renunciar a la nostra dignitat per una pseudo-dignitat , o no anar a una vaga perquè tens un cotxe, una casa, i una família que t'esperen. Confondre doncs, la dignitat material amb la dignitat anímica.

Entre mig d'aquest dos capítols l'autor ens presenta diferents prototips de delators. Esquemes de les diferents personalitats d'aquests. Els anomena Judes, i tot contextualitzant-ne les raons, els excusa. Tots podem ser-ho ?

Com veurà el lector, tot el llibre gira vers la necessitat d’explicar o almenys reflexionar les raons que portaren aquella societat a la depravació més absoluta, així com els elements que col·laboren amb el terrible extermini de la llibertat humana.

Cap al novè capítol s'explica que hi ha vells que prefereixen no sortir dels camps car allà els alimenten i tenen sostre i a fora no tenen res. Inevitable pensar en un conte de Bukowski on el protagonista Chinaski, està també a la presó i quan s'hi acostuma el treuen.

La reflexió és << Per què sortir ? Ara que començava a sentir-me bé aquí dintre >>.

I de la mateixa manera un vell als camps li digué a Ivan : << No dejaría el campo por ningún otro sitio : aquí estoy a resguardo , conozco a la gente; del paquete que reciben, algunos me dan un terrón de azúcar, otros una empanada. >> En les paraules d’aquest vell, Grossman posa la seva fe absoluta en l’espècie humana, més concretament l’esperança en la pietat i la dignitat humana, la seva gran utopia, com els soldats que a Vida i Destí es passen cigarrets entre trinxeres.

A part del conflicte entre aquells que encara senten la flama de la llibertat, i els que ja se'ls hi ha apagat, hi ha plasmada una idea més interessant: la gent que ha estat en un camp de concentració té més facilitat un cop fora, d'adonar-se que la seva vida ha sigut una vida oprimida, dirigida i escollia per un òrgan superior. Mai han viscut en llibertat, però el més terrible és adonar-se que la població , teòricament lliure, que ha viscut fora dels camps, és igualment esclava, d'unes ordres, unes idees, uns esquemes i uns plans, que decideixen o si més no influeixen cada segon de les seves vides. Aleshores un no pot més que plantejar-se : i doncs en aquest model de societat, on la llibertat està tan amagada, estar tancat en una presó, on aparentment et castiguen traient-te la llibertat, o viure lliure, on està la diferència ?

O encara podria considerar-se un privilegi, si entenem que almenys t’alimenten i et donen un sostre. Se senten veus pel Raval que hi ha personatges que entren als lavabos per destrossar-los i aconseguir amb una mica de sort que la detenció per violència més els seus antecedents els hi permetin passar una temporada a la presó.

Durant tota la novel·la un joc de narradors- alternances de la primera persona, incorporacions de nous personatges - ajuda a l'autor a donar veu a més testimonis, més històries tràgiques, per poder reviure més fidelment l'època més negre de la CCCP .

N’és un exemple la impactant història de Maria Konstantínovna ( Masha, Mashenka ) una dona de vint-i-sis anys casada amb Andrei, i amb una filla, Yulka, de deu anys, que es veu empresonada, com el seu marit, justament per no denunciar-lo. La vivesa narrativa de la història, així com els sentiments d'impotència, dolor, i terror de la dona marquen al lector, que s'esgarrifarà en conèixer que la sort que li espera a aquesta víctima és de morir presa – ergo – no tornar a ser lliure fins que no abandoni el món. També és rellevant per la novel·la el capítol catorze. On Ivan Grigórievitx, somnia amb la seva mare, i en despertar-se es troba l'alleujador alè d'una dona que el contempla, i s'estira al seu costat.

Immediatament, el capítol transmuta a una explicació sobre els Kulak i els Koljos¹ a Ucraïna – lamentable història de fam mortal. El lector suposa que és la dona qui explica la història, i descobreix a posteriori que aquesta dona és la mateixa Anna Sergueievna, dona que accepta Ivan al seu pis, que emmalaltirà de càncer, deixant a Ivan sol i sense el cònsol d'una orella que escolti les terribles històries dels seus anys a l'ombra. Però de la mateixa manera que quan és pres no perd l'esperança de la llibertat, quan Anna és ingressada a l'hospital, Ivan no perd l'esperança que sortirà i seguiran parlant i compartint els moments de solitud de les seves vides.

L'autor en la seva divisió de capítols, molt dinàmica al principi, perd el fil quan s'atura per explicar les causes de la manca de llibertat a Rússia, amb biografies personalitzades de Lenin i Stallin. El ritme narratiu, punxant, desolador, es perd en les descripcions tècniques de la política i la sociologia d'aquells temps negres.

Doncs, a partir del capítol número vint-i-u l'autor busca explicacions, respostes, al perquè del caràcter resignat o esclau de l'ànima russa, com també motius històrics. Comença parlant de la figura de Lenin en una espècie de biografia amb molts elements personals, també literaris. Però, es remunta més enrere quan parla de la Rússia del segle XIX i els seus pensadors que definiren la famosa ànima russa. Aquesta ànima russa que es definida per voler incorporar les actituds i pensaments occidentals, acaba sent esclava, i acaba escollint a Lenin, tal com ell tria aquesta ànima i s’hi emmiralla quan crea el nou món lliure, desproveïts de les cadenes del tsarisme. Però mentre que a Occident el desenvolupament estava fecundat pel creixement de la llibertat, el desenvolupament de Rússia estava fecundat pel creixement de l'esclavitud. - paraules de l'autor.

Progrés i esclavitud van lligades. Lenin no aconseguí acabar amb la idea d'esclavitud tan infundada en l'ànima russa, la va incorporar a la seva teoria marxista, creant així la idea que altres estats europeus van apropiar-se en definir el nacionalisme-socialista. És a dir, en nom d'una revolució o una idea superior de progrés es roba la llibertat dels pobles.

També assenyala la curiosa fusió entre revolució i policia – en aquells temps anomenada <<milícia >>- que formà una policia secreta totpoderosa i desenfrenada. L'actual primer ministre de la federació russa és un antic membre del KGB.

Quan acaba amb la descripció de Lenin, l'autor segueix amb la biografia d'Stallin. Fa una síntesi històrica de la Rússia del s.XX, amb l'objectiu d'explicar el perquè de la manca de llibertat. Diu que Stallin, seguint la tendència d'Ivan el Terrible, Pere el Gran, o Catalina II – confon el desenvolupament de la cultura, ciència i potència industrial amb l'absència de la llibertat.

Aniquila la societat, puix aquesta es basa en la lliure intimitat i en el lliure antagonisme de la gent. Ens explica esgarrifat que tot es decidia doncs, amb l'esperit d'Stallin, segons la seva essència, ja que l'essència de l'Estat era la d’un mateix home. Grossman s'aventura a dir que la sang vessada d'entre 1930 i 1937 era indispensable per l'Estat, car era la violenta batalla de la no llibertat contra la llibertat, perquè la llibertat es vida, i matant la llibertat es mata la vida.

El tercer capítol d’aquesta sèrie de biografies, Stallin mor, però tot segueix igual. Es segueix amb la seva obra, tal com es seguí amb la de Lenin. Amb termes purament polítics diríem que existeix una espècia de reforma o intent, corrents de pensament que en parlen, però acaben amb la invasió dels tancs soviètics a Praga, per acabar amb la primavera Txeca. L’escriptor ens diu que l'Estat sense llibertat el funda Lenin, Stalin el construeix i la tercera fase es posar-lo en marxa.

Però ja no calen els mètodes sanguinaris del passat, eren mètodes de la fase de construcció. I la pregunta és : cal la repressió en unes societats adormides on tot i la certesa de la mala política dels dirigents – corrupció, retallades, - només un petit percentatge d'aquesta surt al carrer al protestar ?

Grossman conclou el capítol dient que la idea, o il·lusió de llibertat, és inseparable de les ments dels homes i per això no sorprèn que Ivan Grigorievitx tingui aquesta paraula al cap, des de que es detingut fins que marxi a dormir.

Per últim algunes idees recollides en la lectura d’aquest llibre.

Desconcertant i alarmant és l’explicació del progrés lligat al treball forçós, o mal remunerat, que l’escriptor anomena esclavitud. Si el lector analitza la història de les societats que l’entornen descobrirà esgarrifosament que el treball forçat ( en forma de treball mal remunerat en les societats modernes), l’esclavitud, ha sigut recentment abolida, si és que mai ha sigut abolida. O el que és el mateix, els Estats, les potències econòmiques, necessiten d’un percentatge de treball mal pagat- esclau, per fer funcionar els seus sistemes econòmics. I en mirar les notícies o llegir la premsa hom se n’adonarà que ens dirigim cap a aquesta tendència inevitablement. Que potser aquesta crisi, més que el resultat d’una política ultraliberal abusiva, és la venjança per les últimes dècades sense treball esclau, o l'utopia de treballar per fi assegurats i no del tot mal remunerats.

Assenyalar també que segons Grossman , entre altres pensadors occidentalistes, el segle XX, ha sigut el més violent per part dels Estats. Derrocant així a la idea de Hegel de : << Tot el que és racional és real >>. Molts presos del camps, i també Ivan, amb cinisme es convencen : << Tot el que és inhumà és absurd i inútil. >>.

I sobre la violència, amb paraules d’un company de cel·la d'Ivan, que la violència no es destrueix, sinó que es transforma. Que la quantitat de violència al món és una constant i es reparteix, però mai minva, la violència és eterna.

La història dels homes no existeix com a tal, car les seves aptituds i característiques són inamovibles, estàtiques, i l’única cosa mòbil és la violència és que transmuta, que es transforma.

Tot flueix, perquè per cada naixement, per cada nova generació, dins de les ànimes hi ha la flor de la llibertat, encara que sovint – si no sempre – la societat/estat s'encarregarà de podar aquestes flors. Tot flueix perquè el conflicte brotarà cada any, per cada nou individu que arribi a la Terra. Encara que molt sovint com Ivan, després d’una vida sencera, en tornar al lloc on es passà la infància al costat del mar, on hi ha la casa del seu pare, acabarà pensant que tots aquells que li han fet mal, li ho feren sense voler-ho expressament, només per instint de supervivència.

I ell obstinat en la seva recerca de la llibertat, que no desisteix tot i haver perdut totes les oportunitats de trobar-la, dret davant la casa de la infantesa, entendrà la seva vida com una línia circular, que comença i acaba al mateix punt, i on al mig, equidistant, hi reposa la llibertat.

1Vladimir Illitx Lenin ;

2Stallin

1Granges comunitàries on s'hi havien de sumar tots els camperols, renunciant així a les seves terres, en pro de la URSS.