Nizhny Novgorod Corporation

Ahir al vespre em varen concertar una cita. Fou la meva tutora acadèmica, professora de francès, qui m'avisà. Em va dir hi haurà un acte de benvinguda als estudiants d'Eranet. No hi pots faltar. La trobada era a les quatre, a la facultat de sociologia, al despatx del degà. El fet ja semblava sospitós però no hi vaig reparar. M'esperava una trobada sense cadires, amb una taula estovalles de paper, i un piscolabis amb gots de plàstic. Res més allunyat de la realitat, quan vam arribar-hi m'hi vaig trobar gent encamisada, i seriosa asseguda al despatx discutint plans d'assignatures.

Hi havia un home i tres dones, una d'elles era l'encarrega de les visites dels estudiants estrangers a la Universitat de Lobachevskii, i la meva tutora en temes econòmics. L'home parlava millor l'anglès que les altres però no parlava rus. Es deia Maurizio i vaig endevinar que representava la Universitat de Siena i parlaven d'instaurar un màster d'economia, concretament Management and Banking. Doncs ell era també un dels hostes, i per ell tant com per a mi, se celebrava la trobada. També se celebrava per la nova benvinguda, que es deia Aliona, i que venia de la Universitat de Granada. Era una investigadora que estava a Nizhy Novgorod per desenvolupar una recerca sobre la falta d'identitat de la immigració bielorussa a Espanya. Volia escriure sobre el que quedava d'unes nacions que varen aparèixer i desaparèixer al llarg del segle vint. Ella deia que la manca d'identitat nacional del país d'origen era la raó per la qual no s'integraven al país d'acollida. Se'm va oblidar de preguntar-li perquè aquells que tenien una sobredosis d'identitat del seu país d'origen tampoc s'integraven al país d'acollida. Representava la Universitat de Granada, més concretament el instituto por la paz de los conflictos. Molt amablement m'oferí en castellà ajuda per tot el que necessités. També li va oferir a l'italià la seva traducció, del rus a l'espanyol, convençuda, amb aquesta fal·lera imperialista, que ell l'entendria.

En aquella reunió de grans esferes jo era tant sols un estudiant de grau, però per la Universitat era el segon estudiant becat amb l'eranet de la seva història.

Més tard aparegué l'encarregat de les relacions internacionals de la Universitat. Un home ben vestit i molt parlador, que acabava d'arribar dels Estats Units i tal com va dir per trencar el gel , li sorprenien d'aquell país dues coses : que a dintre els edificis et congelessis per l'aire condicionat, i dos , que a totes les begudes li posessin gel ( val a dir que a Rússia mai no posen gel a la beguda, ni tan sols al Burger King ) .

Enmig de la reunió aparegué el degà, un home baixet i petit, amable, amb un bigoti frondós i ulleres, capitanejava la reunió perquè sempre s'assegué al cap de taula.

Després d'haver-nos presentat i haver parlat una estoneta, se'ns oferí de dirigir-nos cap a un cafè- restaurant, per tal de fer un àpat oficial.

Honestament, no tenia ni idea del nivell d'oficialitat i importància de l'acte. Portava una dessuadora amb la bandera del país basc a l'altura del cor, uns cabells que no m'he tallat des del dia del meu exili, i una barba descuidada. Em vaig sentir doncs cohibit de compartir taula amb aquelles persones, que eren possiblement les més importants de la Universitat.

Un cop asseguts al restaurant, que tenia una decoració d'estil africà, amb dues cares de fusta allargades i amb les boques obertes, al fons de la sala; al principi una petita gàbia amb dos lloros, se'ns uniren dos  convidats més. Un era el meu professor de sociologia, Mr Soldatkin. Una mescla de rus i de britànic, ja que estudià a la Universitat de Glasgow.  I de la Universitat de Glasgow vingué també Matthew, un estudiant que volia fer el seu doctorat sobre l'esperit rus, més concretament, els vestigis de l'era comunista, i per això entrevistaria a persones de la generació que a dia d'avui tenen 40 -50 anys, i a persones que a dia d'avui tenen 25-30.

Amb el meu professor de sociologia assegut davant meu, i la meva tutora encarregada de les finances al costat, vaig decidir a l'hora de demanar els plat, que menjaria una amanida. Però feu més per pudor que per falta de gana(s).

En veure que el degà demanava fervorosament als seus convidats que beuríem ( donant només tres opcions : vi, cervesa o vodka ) vaig començar a relaxar-me. I tot i que d'antuvi no volia mostrar la meva faceta bevedora a aquells que em tenien com a un gran estudiant, al cap d'una estona requerida vaig demanar una copeta de vi. 

I quan el degà em proposa de tastar el vodka no m'hi vaig poder negar. Tot i les advertències, requerides, necessàries de les meves tutores. Però elles marxaren molt d'hora, i jo encoratjat pel vi vaig decidir a preguntar-li al company de Glasgow que en pensava del procés d'independència del seu país. Em va dir que ell havia votat que sí, i que era una pena que al final hagués guanyat el no. Ell creia que era per culpa a última instància de la por. Però l'animava pensar que demogràficament el vot del no era majoritàriament gent de 40 a 60 anys. I el vot del sí, de gent de menys de 40. Els processos d'independència necessiten com a mínim 5 anys de transició ( dixit )

Li vaig explicar com s'utilitza a Catalunya el discurs de la por, li vaig dir que ens deien que sortiríem directament de l'euro i de la unió europea. Curiosament, a Escòcia també els amenaçaven amb deixar-los sense el pound. Però ell em va calmar em va dir que tot això era bullshit ( finament caca ). Va explicar-me que per la democràcia interna de la UE, el millor que podria passar és una reestructuració interna dels estats membres. Perquè així guanyaríem en democràcia. I em va donar un exemple, a Anglaterra volen sortir de la Unió Europea, però a Scotland no, s'hi han de votar en bloc possiblement sortiria que sí. Si fossin estats diferents un podria quedar-se i l'altre no.

En definitiva, per ell era un procés imparable, o com a mínim, un moviment que estava en marxa i que acabaria esdevenint. Segons ell per l'antagonisme idiosincràtic dels dos països.

Quan Mr Soldatkin li preguntà si ell creia que el referèndum havia pogut estar manipulat, ell va dir que estava convençut que no, però que no li havia agradat com s'havia plantejat el debat a la BBC.

Això em pensar en l'Ébole, dient que no votaria independència, en prime time en un programa de la categoria intel·lectual de l'hormiguero. Com si el seu vot valgués més que el vot de qualsevol altre ciutadà. Això clar, en democràcia.

<< La pregunta no és per què Escòcia vol independitzar-se, sinó, per què UK vol mantenir Escòcia, per orgull colonial ?¿ >> ,  Paraules de companys de lluita, pacífics, distanciats de l'IRA, distanciats de l'ETA. 

Varem brindar per Escòcia i també per Catalunya, per Espanya i per Nizhny Novgorod, i vam acabar parlant de futbol. Ell era dels celtics, però per vincles familiars era supporter del Manchester United, i bé, em va saber greu recordar-li que havia perdut dues finals seguides contra el Barça. Però es consolava dient-me que ell va veure en directe la final contra el Chelsea a Moscu. Teniu molt bon equip però el futbol anglès no és així, nosaltres juguem com gossos ( textualment ).

Després del dinar oficial, a la manera russa, vaig trobar-me amb el meu company francès , que estudia un màster en dret internacional, i ell em presentar un company turc. Un home que després d'estudiar dret a Istanbul i treballar per un amic seu a una petita ciutat de la costa mediterrània durant un any, havia decidit que no volia dedicar-se a l'advocacia, i havia vingut a Rússia, on hi estaria tres anys. El primer per aprendre rus i els altres dos per estudiar un màster sobre història.

Ens va dir que estava interessat en periodisme, periodisme polític. Que veié una oferta de Tele sur que demanaven algú que parlés rus i anglès per cobrir les notícies des de Moscva, lamentablement el seu nivell de rus no era prou alt. Però això derivar la conversa cap a Sud Amèrica on jo em vaig declarar admirador de la unió real, més certa que la de la Unió Europea , de les potències llatines.

Ell va explicar haver conegut alguns grup socialistes de l'Amèrica-Llatina a Toronto Canadà. Representants del Partido Comunista de Perú i de Venezuela, alguns Sandinistas i alguns Chavistas.

Tot perquè ell cantava Clandestino pel passadís i li digueren que el seu accent semblava colombià.

Li vaig confessar que estava interessat en una Unió de països diferents, amb més semblances i li vaig explicar la idea d'una Unió Mediterrània potser més efectiva que la Unió Europea, on es comparen i s'ajunten Dinamarca i Grècia. Ell coincidí , i em posà com a exemple el líder d'Auba Daurada ( partit Nazi de Grècia ) que semblava per la seva fisonomia un turc. Això li feia molta gràcia. Varem allargar la conversa, sobre altres temes, però això potser és ja una altra història.