Boxa, Nazis, Nizhny Novgorod.

Fa uns dies em vaig decidir a provar sort amb la boxa. Vaig seguir el meu company francés Augustin, ja iniciat en aquest art, i em va portar cap a un gimnàs, on un home baixet ( маленький рост ) però ample, amb cabell blanc i els queixals empestats amb or, ens va saludar. Era l'entrenador, un home d'esperit i metodologia soviètica, es canvia i es dutxa al mateix vestuari que els seus alumnes. I va sempre seguit d'un altre home de mitjana edat o edat avancada que sembla ser el segon entrenador. Però aquest es passa l'entrenament pegant cops de punys a l'aire , sense dir res a ningú.
Abans de cada entrenament demana als seus jugadors els diners que li deuen. En total són uns 900 rubles al mes, uns cent rubles per classe ( ell les anomena задание ) .
En fi, és un home que estima el seu esport. Que està encantat de ser l'entrenador del grup de boxa de la Universitat.
Després de la presentació passam a la sala, on l'entrenament tindrà lloc. És una sala petita amb un parquet gastat, de color verd. I uns grans finestrals a la banda dreta. A la banda esquerra i al fons hi ha miralls. I pel mig cauen del sostre unes cadenes de ferro, d'on els jugadors pengem els sacs. En diem sacs, pero no tots ho són,alguns són blocs de plastic massis, molt pesats
Un cop tot està preparat, Ell entra. I tots nosaltres ens fiquem en línia, a la dreta. Ell es posa davant nostre i llegeix els cognoms, repassa l'assistència. I després ens posa a corre en cercle pel gimnàs. El primer es qui condueix l'excercici, tot manant l'entrenament.
Acabat l'escalfament i els estiraments, ell engega un aparell elèctric que compte el temps en grups de quatre minuts, que és el que duren els exercicis. I un minut de pausa entre exercici i exercici. Aquests bé poden ser saltar a la corda, o fer flexions. A mi em posa a una cantonada. Juntament amb altres persones que tambe estan començant. I llavors succeeix que ens marca els moviments i els imitem, i llavors marxa, i quan torna ens crida, perque els moviments no estan ben fets. Particularment amb mi, esbufega, sospira, crida, m'agafa els bracos i me'ls mou, no li agraden els meus moviments, i a mi no m'agraden les seves ordres. Però continuo probant-ho, mentre pel mirall veig com en grups de dos la gent es fot d´hòsties a més no poder, fins al final de la sessió, quan em fa quedar-me una estona i em fa repetir els moviments que ell em mostra. << НАДО УЧИТЬСЯ >> Em crida a la cara, i traduit seria, s'ha d'estudiar a casa !! Esta encaparrat amb la boxa, vol que no deixi de pensar-hi i m'ha demanat que em llegeixi les regles de la federació espanyola a Internet. Pero s'ha acabat. Crec que ja m'hi han vist prou. La meva autodefensa són els textos. Algunes cancons de rap. El record dels meus amics des de l'exili, etc.

El dilluns abans d'assistir al meu primer entrenament de boxa, vaig estar amb els meus companys francesos a la seva residència. La seva residència universitària està a prop de la Universitat ( bien entendu ) i és mixta, però per habitacions separades. I per tant, Augistin viu a la dreta del passadís, i Estelle viu a l'esquerra. Estàvem doncs a l'habitació d'aquesta quan va venir també Ozan el company turc, gent amb la qual marxarem a Kazan aquest cap de setmana aprofitant el pont marcat pel dia 4, dimarts.
Fou ell qui ens passa el rumor, extès per la ciutat, que Putin, i més concretament els seus serveis d'intel·ligència han fet una gran batuda contra els líders dels grups neonazis de les ciutats més conflictives del país. Una d'elles Nizhny Novgorod, amb un passat tancat al turisme exterior, però també Kazan amb conflicte ( encara que menys violent que el Txetxé, per exemple ) constant amb els tàtars, i també a Sochi, on Putin no es podia permetre cap marge d'error, res que pogués embrutar l'imatge de la Rússia moderna. El que és curiós de la metodologia de Putin envers la neteja de grups neonazis, és que acompanyats d'ells expulsa també grup migrants que teòricament creen o són part del problema ( són les víctimes de l'obsessió racial nazi ) .
No es que es veti , però és disminueix en gran mesura la població procedent de països com Kurdistan, o Georgia, Uzbekistan etc.
És a dir, podríem comparar-la amb la política del café para todos, però a l'inversa,  ni per uns ni pels altres. No vull elements que alterin la tranquil·litat de la meva pàtria russa, de cap tipus.
Val a dir que el vestigi del comunisme, o de l'época soviètica, segueix present, en gran mesura. No només per les samarretes, o una marca de gelats que porten el nom de la CCCP, ( de fet fins i tot una cadena de menjar-rapid es diu covok i està decorada en record a l'esitl soviètic ), però també en les actituts de les persones envers les persones, o del govern envers els ciutadans. Vàrem parlar aquí dels trens sovietico-russos, i ara vull comentar un fet que em sorprèn.
A classe de la historia de Rússia, totalment en rus, em fa la impressió, en preguntar la professora a l'Auditori, que qui contesta, independentment de la persona, és sempre la classe, no hi han noms, ni veus altives que busquen despuntar.
En canvi d'alla on jo vinc, i hi tornaré, normalment qui contesta a classe busca l'aplaudiment o la complicitat del professor.
Un altre exemple, concerna la legislatura política :  després d'uns anys de llibertat post-soviètica, Putin ha tornat a prohibir els casinos dins del territori de la Federació Russa. S'ha acabat apostar a l'engròs tot beguts de vodka.
Ara, al mateix temps a Rússia s'aplica, aquell concepte que Iglesias explicava, ingenu, a Salvados, a un Évole agressiu, el preu polític a les grans empreses energètiques. Independentment de si són propietat de l'estat o d'algun gran propietari vingut a més durant els darrers vint anys, hi ha una quota fixa per procurar que tots els ciutadans RUSSOS tinguin accés a l'aigua calenta i la calefacció , com a mínim. Els preus d'aquestes necessitats són molt baixos.

Lectures des de Nizhny Novgorod

Bel-ami d’après la lecture de Crime et Châtiment.

Guy de Maupassant 

Éditions L. Conarde Collection Pocket, présent de mes amisfrançais à Nizhny Novgorod, Stelle et Auguste.

Bel-Ami était écrit en 1885 par Guy de Maupassant. 
Je veux éviter ici aucune référence ou explication sur le mouvement du naturalisme, en croyant plus important de me cerner dans l’oeuvre elle-même.

Donc le récit a lieu dans une Paris qui commence à être allumée. Soit pour l’invention de la Lumière électrique, et ça nous donne des personnages étonnent par la force des Lumières dans la nuit de Paris. C’est donc le commencement de la nuit nocturne, comme on la connaît. Les cabarets fantastiques, les boîtes de nuit, les prostituées et les dandys. 
Et comme dandy on trouve le héros du roman, qui est un pauvre homme qui vient de la campagne et qui rêve de devenir riche. Lui, Georges Duroy il devient finalement un parvenu, et au bout du livre on voit les techniques, les moyens qu’il emploie pour deviendrontun homme important. 
Donc, on dirait que le thème du roman est la vie d’un homme qui se fait à lui-même, ce qu’en  anglais on nomme un self-hade man. Et on peut considéré le personnage comme un début du mythe capitaliste de ceux qui sans rien ne deviennent quelqu'un . 
Mais comment il réussit ?
Il emploie ses capacités en concernant la relation homme-femme.Ça veut dire, il est un beau garçon qui monte l’escalier sociale grace à ses maitresses. 
Le récit commence quand le héros arrive à Paris de l’Afrique. Il travaille dans une poste pas très bien rémunérée mais il trouve à la rue un vieux copain de régiment. Et c’est lui qui lui montre unemanière meilleure de gagner de l’argent. Celui-ci, il est journaliste, il s’appelle Forestier, et il a épouséune belle femme, qui Georges Duroy aussi aime. Et il surmontera, d’abord grace à larecommandation de forestier il entrera dans le journal de Walter. Il ferait les simples échos, il serait le reporter moins important, mais il connaîtra des femmes plus importantes que lui, à qui il À qui il plaira et il s’engagera ainsi, pour recoin d’elles des soins et des aides. 
Il faudra souligne le personnage de Mme de Marelle qui est sapremière Maîtresse, une femme épousée mais courageuse, sans crainte à sentir et a aimé, qui  este la première à prendre Georges, et lui donne le prénom de Bel-Ami. Nom qui plus tard sera utilisé par toutes les connaissances de celui-ci. C’est aussi elle, Marelle, qui lui montre sa force séductrice, et le pouvoir qu’il peut gagner avec sa séduction. Et elle aussi lui pardonne tous les trumperies qu’il lui fait. 
Aussi elle est importante la figure de Mde Walter, nommée lapatronne, parce qu’elle est mariée avec le patron du journal oùDuroy travaille, La Vie Française. Il la trompera, ils seront amants pour après la faire tomber folle. Vers la fin du roman. 
Il y a des parts du roman qui ont du symbolism. Une de celles etquand après la meurt de forestier, Duroy commence à avoir de l’importance au journal et il est attaqué par un autre journaliste d’un autre journal, une démonstration de plus , de tout ce qu’ils peuvent faire par un peu de réputation et célébrités. 
Déjà dans la deuxième partie du livre, le lecteur trouve que le hérosva se marier, avec la veuve de forestier. Et Maupassant nousprésent l’idée du mariage comme alliance, comme contrat. Mêmeils s’épousent dans le registre civil. Et ils établissent l’union comme un sort de corporation, avec des amantes/ maitresses tous les deux. 
Quoique dans le livre nous est présentée une Paris, luxueux, moderne, riche, en faisant la comparaison avec cette présentation-là, et la Saint Petersburg de Dostoievski dans Crime et châtiment. Bienévidemment on trouve une ville plus séduisante, plus amène, avecdes ambiants plus prestigieux, mais il y a dedans le récit uneatmosphère de machisme, soit par l’époque, soit par les lois du pays en question, mais il y a des scènes ou ce machisme il est implicite. 

Par exemple, quand Mde Duroy, Madeleine, reçoit un million du compte Vaudrec, comme héritage, elle ne peut pas l’accepte sans le consentement du mari. Et lui, il ne veut pas l’accepter parce qu’il croit que l’accepter signifie donne a comprendre que sa femme et le compte de Vaudrec ils étaient amants, et elle lui trompe. Finalement il l’oblige à partage le million par ainsi montrer au monde que le compte de Vaudrec a laissé la même somme a tous les deux. 

Pour conclure il faut noter la manière d’écriture de Maupassant,très commune dans la littérature française, qui est concentrée en l’âme humaine avec une scripture très poétique. La poétique de la description des paysages, et comme ils touchent les actions des personnages, ses pensées, ses sentiments. 

Ceci il est quelques minutes après la meurt de forestier. Il allait àmourir à Cannes, pour sentir de l’air fraiche ces derniers jours. 
Il alla vers la fenêtre et l’ouvrit. Toute la fraicheur parfumée de la nuit entra, troublant la flamme des deux bougies allumées auprèsdu lit. La lune répandait, comme l’autre soir, sa lumière abondante et calme sur les murs blancs des villas et sur la grande nappe luisante de la mer. Duroy, respirant à pleins poumons, se sentit brusquement assailli d’esperances, comme soulève par l’approchefrémissante du Bonheur >>
L’influence de Maupassant dans les nouvelles générations est terrible, un petit exemple, c’est aussi à Cannes où Scott-Fitzgerald met la vie de ses personnages dans Tender is the night. De la coïncidence ?

Parmi Dostoievskii et le XXe siècle il y a Maupassant, et une innovation dans le rythme d'scriture du dernier dans le livre : lefrançais se sent plus livre en exprimant le tempus de narration, D'un paragraphe au suivant il peut nous faire sauter un jour, quelques semaines ou deux minutes. Tandis que chez Dostoievskii on retrouve l’ancienne manière d’exprimer le temps. Par laquelle il faut avoir de la relation entre les lignes écrites et la longitude de la ligne Spatio-temporelle exprimée.

Nizhny Novgorod Corporation

Ahir al vespre em varen concertar una cita. Fou la meva tutora acadèmica, professora de francès, qui m'avisà. Em va dir hi haurà un acte de benvinguda als estudiants d'Eranet. No hi pots faltar. La trobada era a les quatre, a la facultat de sociologia, al despatx del degà. El fet ja semblava sospitós però no hi vaig reparar. M'esperava una trobada sense cadires, amb una taula estovalles de paper, i un piscolabis amb gots de plàstic. Res més allunyat de la realitat, quan vam arribar-hi m'hi vaig trobar gent encamisada, i seriosa asseguda al despatx discutint plans d'assignatures.

Hi havia un home i tres dones, una d'elles era l'encarrega de les visites dels estudiants estrangers a la Universitat de Lobachevskii, i la meva tutora en temes econòmics. L'home parlava millor l'anglès que les altres però no parlava rus. Es deia Maurizio i vaig endevinar que representava la Universitat de Siena i parlaven d'instaurar un màster d'economia, concretament Management and Banking. Doncs ell era també un dels hostes, i per ell tant com per a mi, se celebrava la trobada. També se celebrava per la nova benvinguda, que es deia Aliona, i que venia de la Universitat de Granada. Era una investigadora que estava a Nizhy Novgorod per desenvolupar una recerca sobre la falta d'identitat de la immigració bielorussa a Espanya. Volia escriure sobre el que quedava d'unes nacions que varen aparèixer i desaparèixer al llarg del segle vint. Ella deia que la manca d'identitat nacional del país d'origen era la raó per la qual no s'integraven al país d'acollida. Se'm va oblidar de preguntar-li perquè aquells que tenien una sobredosis d'identitat del seu país d'origen tampoc s'integraven al país d'acollida. Representava la Universitat de Granada, més concretament el instituto por la paz de los conflictos. Molt amablement m'oferí en castellà ajuda per tot el que necessités. També li va oferir a l'italià la seva traducció, del rus a l'espanyol, convençuda, amb aquesta fal·lera imperialista, que ell l'entendria.

En aquella reunió de grans esferes jo era tant sols un estudiant de grau, però per la Universitat era el segon estudiant becat amb l'eranet de la seva història.

Més tard aparegué l'encarregat de les relacions internacionals de la Universitat. Un home ben vestit i molt parlador, que acabava d'arribar dels Estats Units i tal com va dir per trencar el gel , li sorprenien d'aquell país dues coses : que a dintre els edificis et congelessis per l'aire condicionat, i dos , que a totes les begudes li posessin gel ( val a dir que a Rússia mai no posen gel a la beguda, ni tan sols al Burger King ) .

Enmig de la reunió aparegué el degà, un home baixet i petit, amable, amb un bigoti frondós i ulleres, capitanejava la reunió perquè sempre s'assegué al cap de taula.

Després d'haver-nos presentat i haver parlat una estoneta, se'ns oferí de dirigir-nos cap a un cafè- restaurant, per tal de fer un àpat oficial.

Honestament, no tenia ni idea del nivell d'oficialitat i importància de l'acte. Portava una dessuadora amb la bandera del país basc a l'altura del cor, uns cabells que no m'he tallat des del dia del meu exili, i una barba descuidada. Em vaig sentir doncs cohibit de compartir taula amb aquelles persones, que eren possiblement les més importants de la Universitat.

Un cop asseguts al restaurant, que tenia una decoració d'estil africà, amb dues cares de fusta allargades i amb les boques obertes, al fons de la sala; al principi una petita gàbia amb dos lloros, se'ns uniren dos  convidats més. Un era el meu professor de sociologia, Mr Soldatkin. Una mescla de rus i de britànic, ja que estudià a la Universitat de Glasgow.  I de la Universitat de Glasgow vingué també Matthew, un estudiant que volia fer el seu doctorat sobre l'esperit rus, més concretament, els vestigis de l'era comunista, i per això entrevistaria a persones de la generació que a dia d'avui tenen 40 -50 anys, i a persones que a dia d'avui tenen 25-30.

Amb el meu professor de sociologia assegut davant meu, i la meva tutora encarregada de les finances al costat, vaig decidir a l'hora de demanar els plat, que menjaria una amanida. Però feu més per pudor que per falta de gana(s).

En veure que el degà demanava fervorosament als seus convidats que beuríem ( donant només tres opcions : vi, cervesa o vodka ) vaig començar a relaxar-me. I tot i que d'antuvi no volia mostrar la meva faceta bevedora a aquells que em tenien com a un gran estudiant, al cap d'una estona requerida vaig demanar una copeta de vi. 

I quan el degà em proposa de tastar el vodka no m'hi vaig poder negar. Tot i les advertències, requerides, necessàries de les meves tutores. Però elles marxaren molt d'hora, i jo encoratjat pel vi vaig decidir a preguntar-li al company de Glasgow que en pensava del procés d'independència del seu país. Em va dir que ell havia votat que sí, i que era una pena que al final hagués guanyat el no. Ell creia que era per culpa a última instància de la por. Però l'animava pensar que demogràficament el vot del no era majoritàriament gent de 40 a 60 anys. I el vot del sí, de gent de menys de 40. Els processos d'independència necessiten com a mínim 5 anys de transició ( dixit )

Li vaig explicar com s'utilitza a Catalunya el discurs de la por, li vaig dir que ens deien que sortiríem directament de l'euro i de la unió europea. Curiosament, a Escòcia també els amenaçaven amb deixar-los sense el pound. Però ell em va calmar em va dir que tot això era bullshit ( finament caca ). Va explicar-me que per la democràcia interna de la UE, el millor que podria passar és una reestructuració interna dels estats membres. Perquè així guanyaríem en democràcia. I em va donar un exemple, a Anglaterra volen sortir de la Unió Europea, però a Scotland no, s'hi han de votar en bloc possiblement sortiria que sí. Si fossin estats diferents un podria quedar-se i l'altre no.

En definitiva, per ell era un procés imparable, o com a mínim, un moviment que estava en marxa i que acabaria esdevenint. Segons ell per l'antagonisme idiosincràtic dels dos països.

Quan Mr Soldatkin li preguntà si ell creia que el referèndum havia pogut estar manipulat, ell va dir que estava convençut que no, però que no li havia agradat com s'havia plantejat el debat a la BBC.

Això em pensar en l'Ébole, dient que no votaria independència, en prime time en un programa de la categoria intel·lectual de l'hormiguero. Com si el seu vot valgués més que el vot de qualsevol altre ciutadà. Això clar, en democràcia.

<< La pregunta no és per què Escòcia vol independitzar-se, sinó, per què UK vol mantenir Escòcia, per orgull colonial ?¿ >> ,  Paraules de companys de lluita, pacífics, distanciats de l'IRA, distanciats de l'ETA. 

Varem brindar per Escòcia i també per Catalunya, per Espanya i per Nizhny Novgorod, i vam acabar parlant de futbol. Ell era dels celtics, però per vincles familiars era supporter del Manchester United, i bé, em va saber greu recordar-li que havia perdut dues finals seguides contra el Barça. Però es consolava dient-me que ell va veure en directe la final contra el Chelsea a Moscu. Teniu molt bon equip però el futbol anglès no és així, nosaltres juguem com gossos ( textualment ).

Després del dinar oficial, a la manera russa, vaig trobar-me amb el meu company francès , que estudia un màster en dret internacional, i ell em presentar un company turc. Un home que després d'estudiar dret a Istanbul i treballar per un amic seu a una petita ciutat de la costa mediterrània durant un any, havia decidit que no volia dedicar-se a l'advocacia, i havia vingut a Rússia, on hi estaria tres anys. El primer per aprendre rus i els altres dos per estudiar un màster sobre història.

Ens va dir que estava interessat en periodisme, periodisme polític. Que veié una oferta de Tele sur que demanaven algú que parlés rus i anglès per cobrir les notícies des de Moscva, lamentablement el seu nivell de rus no era prou alt. Però això derivar la conversa cap a Sud Amèrica on jo em vaig declarar admirador de la unió real, més certa que la de la Unió Europea , de les potències llatines.

Ell va explicar haver conegut alguns grup socialistes de l'Amèrica-Llatina a Toronto Canadà. Representants del Partido Comunista de Perú i de Venezuela, alguns Sandinistas i alguns Chavistas.

Tot perquè ell cantava Clandestino pel passadís i li digueren que el seu accent semblava colombià.

Li vaig confessar que estava interessat en una Unió de països diferents, amb més semblances i li vaig explicar la idea d'una Unió Mediterrània potser més efectiva que la Unió Europea, on es comparen i s'ajunten Dinamarca i Grècia. Ell coincidí , i em posà com a exemple el líder d'Auba Daurada ( partit Nazi de Grècia ) que semblava per la seva fisonomia un turc. Això li feia molta gràcia. Varem allargar la conversa, sobre altres temes, però això potser és ja una altra història.

Que es Russia ? II

Normalment a Russia la gent aprofita el sofà per fer de llit. El fet és que normalment hi ha poques habitacions a les cases, i la mateixa sala d'estar per la nit fa de cambra. No s'hi pot fumar, perque el fred de l'hivern impedeix d'obrir les finestres i el fum sense escapatoria, es queda en l'aire i pot arribar a molestar . Per respecte, la gent es descalca en entrar a les cases i per aixo moltes cases tenen sabatilles de sobres per els possibles convidats.

I de respecte a Russia en tenen unes quantes convencions. Un exemple, l'explicacio que vaig rebre en un entrenament de basquet els dimecres al vespre amb l'equip de la Universitat. Quan l'entrenador va arribar i em va saludar, bromista, jo em vaig apropar a donar-li la mà, cosa que no li va sentar gens bé. Em va comencar a explicar que en aquell equip es precisava distància. I que a RUSSIA no pots saludar una persona mes gran que tu abans que ella decideixi a dirigir-se a tu.
Vaig pensar que és per aixo que la gent quasi no es parla als autobusos.

A Russia s'hi barregen dues opinions politiques dificils de conjugar, per una banda hi ha una fervent oposicio a la idea de la globalitzacio, pero motivada per una forta tradicio o voluntat nacional. Russia no vol ser Europea, Russia no vol ser Asiàtica, Russia vol ser Russa, perque creu que no necessita a ningu mes per existir. La idea del lliure intercanvi, que es la base del concepte de la globalitzacio, es una postura no necessària per Russia, proba d'aixo son les sancions que prohibeixen les importacions de fruites i verdures de la UE ( un clar exemple de com les potencies més grans ataquen a les més febles, com el peix gran es menja el petit - em fa pensar en l'antic programa de Tve, El rival mas debil  - perque les importacions prohibides son les que provenen d'Europa, no les dels Estats Units ) .
Tot i aquest Status superior, que els permet prescindir de l'ajuda d'altres estats en materies d'energia principalment, la Russia moderna no ha sabut passar de llarg a les innovacions tecnologiques, principalment provinents d'EUA o del Japo ( rivals historics de la nacio russa ) . Tant es aixi que aqui com a quasi totes les parts del mon ara mateix el producte mes desitjat es el nou iphone 6.

Una cosa és clara : Russia mai ha sigut un exemple de respecte cap a les llibertats individuals. A la classe de frances que hi participo amb alumnes russos, parlem molt de la situacio del pais, parlem molt en general en forma de debats perque es una assignatura de frances oral. I una companya, en referencia a l'homofobia, ens va assegurar que una amiga seva havia sigut despatxada de la seva feina al declarar que era homosexual, mes concretament Lesbiana, Pel que es veu l'encarregat no entenia com una dona que no estimes a un home, ergo que no volgues ser mare, pogues tenir cura dels infants.
Un altre exemple de la relacio de l'Estat rus amb la llibertat/privacitat individual son els плацкарт ( platskart ) uns trens publics de llarg recorregut amb lliteres per a dormir i una distribucio una mica peculiar.

A la primera imatge els llits estan plegats, i queden els seients amb una taula al mig.
A l'esquerra de la fotografia hi ha lloc per a quatre persones, que s'asseuran als llits d'abaix i despres pujaran a les lliteres. A la dreta hi ha lloc per dues persones i una dormira a dalt i l'altra abaig un cop hagi plegat la taula per ficar-la al mateix nivell dels seient i aixi fer el llit.










Et voilà. En aquesta fotografia els llits estan desplegats i la gent estirada, sense cap mena de pudor dormen els uns amb els altres.
Per mi , un jove crescut i educat amb l'idea de l'individualisme europeu va suposar un xoc molt gran haver de dormir escoltant roncar els meus veins de vago, i olorant l'olor a peus. Veure les dones d'edat posar-se el pijama i les espardenyes. I en fi totes les coses que la gent fa a casa seva, vistes des de primera fila, com en una vitrina.

St. Petersburg o la ciutat de Lenin

                                                                          Sant Petersburg

                                                                                       o

                                                                           La ciutat de Lenin  

Moskovskii vokzal / estacio de Moscu 

La Perspectiva Nevski 

El Palau d'hivern 

Canals de la Venecia del nord 

L'estrella sovietica en or. 

Posmodernitat, simbols, MESSIes.

L'estrella, la bandera roja i un ocell 

Deixa les drogues ! 

Peter, el fundador de Petersburg 

La botiga del Zenit 

Vista des de l'habitacio de l'hostal 

L'armada russa 

Pescadors de truites 

Selfie a l'Ermitage

Un raig de Sol a Leningrad 

Petits emblemes, rastres del passat 

No tan petits 

La placa del Palau d'hivern 

L'any negre 

Sadovaia Ulitsa 

Art urba a l'entrada del metro 

El Palau d'hivern de nit 

El pont obert de mitjanit 

La lluna plena de Petersburg

El pont obert de mitjanit 

Mayakovskii en femeni 

La mort de la revolucio 

Estima el Zenit mes que la victoria