Sant Petersburg

Si hagués de respondre què és Sant Petersburg problablement diria que és l'ànima russa escenificada en una ciutat espectacular.
Si ens remontem als seus orígens veurem que la construcció d'aquesta fou per una ordre personal del Tzar Petr I el Gran. Fou el tzar de l'obertura de Rússia a Europa, i que em perdonin per la prepotència, l'obertura al món. El més curiós de la seva decisió no és que escollís un terreny humit, fangós, envoltat de pantans i decidís construir-hi allí la seva ciutat.
El més curiós és que decidís construir la seva ciutat al Golf de Finlàndia, al Mar Bàltic. Sabent que en aquella época i durant 20 anys ( 1700 - 1721 )  Rússia va estar en Guerra amb Suècia i tots els seus aliats, Dinamarca, Polònia, Noruega i Lituània  - coneguda com la guerra del Nord -  precisament per fer-se amb una sortida al mar Bàltic. És a dir, Piotr s'arriscà només començar la guerra a construir-hi en un punt de tensió bèlica la futura capital del seu imperi. Això és sens dubte una mostra de valentia. Però a Petersburg hi ha un altre indici de caràcter que m'interessa, i és el del sofriment.
Diuen que durant la difícil construcció d'aquesta ciutat moriren milers de persones, possiblement esclaus. Per això els coetanis de Piotr I deien, no només Petersburg s'alça sobre canals i fang, sinó també sobre els ossos dels camperols russos.
Un altre moment de la història en el qual el sofriment s'apoderà de la ciutat fou durant el setge nazi. Quan Stallin decidí adoptar la coneguda tàctica d'aguantar, resistir com es pogués i esperar a que l'hivern arribés, talment com si aquest fos l'escuadró d'or de l'exèrcit soviètic. Diuen que fou tanta la fam que els habitants van patir que s'han trobat cadàvers als que els hi faltaven parts del cos.
Els peterburguesos es menjaven entre ells. Diuen també que alguns anaven a morir a l'Hermitage, i amb els marcs dels quadres, buits, es construïen els seus ataüds.
Per a mi, aquestes dues característiques , la valentia i la sofrença, són l'essència de l'ànima russa. El coratge de tirar endevant tot i el sofriment. Combinades creen coses espectaculars, arriven a un poder insospitable. Perquè la Venècia del Nord és admirada per tots els seus visitants, per la bellesa dels seus edificis, i la proesa del seu urbanisme. Que va convertir un terreny fangós en una elegant capital europea. Tot i les crítiques dels diplomats europeus del moment que ja aleshores veien a Rússia amb menyspreu. L'ignorada Rússia. Sempre esmentada amb un to paternalista i trist sobre les atrocitats que en sembla que allà passen. Diuen que a Petersburg sempre plou, i diu Saez que es Déu que plora totes les seves morts, però al juny durant les nits blanques, passejant per la Perspectiva Nevskii, només veus gent i més gent apressada i contenta, en plena nit assoleiada, i olvides per un moment la sofrença i el patiment, les morts d'altres époques, les víctimes es converteixen en màrtirs i penses potser valgué la pena.

El Palau d´hivern